L'escriptora i periodista Lolita Bosch presenta La ràbia. La novel·la,
guanyadora del premi Roc Boronat, enfoca des de diferents angles un tema complex i de vegades
silenciat: l'assetjament escolar.
T'ajuda aquest llibre a superar la ràbia?
Novel·lar sempre ajuda. És agafar el temps i fer-lo passar d'una manera, és lenta i comprensible. I amb el
temps, les coses s'ordenen. Encara així, el dolor està curat des de fa anys. Si no, no podria escriure
aquest llibre. De tota manera, vull aclarir que hi ha una escriptora novel·lada al darrera.
Quina és la part real de la teva història?
Tots els episodis que tenen a veure amb l'assetjament. La història de la meva família i alguns episodis són
novel·lats, però tot el que té a veure amb el passat dins l'escola és cert, encara que el context s’hagi canviat
en alguna ocasió.
L'assetjament ha existit sempre o és fruit d'aquesta època?
Sempre. Per sort, ara ens sembla un dret per als menors i per als adolescents que no passi. Però encara
no hem inventat els recursos per aturar-lo. De fet, augmenta any rere any.
I les seqüeles, poden reparar-se?
Moltes sí, com tot a la vida. Jo sóc una víctima afortunada de l'assetjament escolar perquè, malgrat que el
cas va ser sever, no he conviscut mai més amb ningú vinculat a la meva etapa escolar. Però hi ha una cosa
que es trenca si t’humilien tant quan et fas gran. O alguna cosa que arrela de forma equivocada.
Què li diries als assetjadors? I als qui en sofreixen?
Uf, què no els diria! Buscaria la manera que les escoles i les famílies fessin entendre les brutals
conseqüències dels seus actes. No crec que siguin conscients. Als que el pateixen, malauradament, no
se'ls pot dir gaire. Dir-los que aguantin és insultant. I la veritat és que poques escoles posen remei o estableixen protocols per a evitar-lo. No crec que la societat sigui conscient fins a quin punt mirem cap a un altre lloc quan algú pateix i practica la violència. Sobretot, en el cas d’un adolescent que encara no té plens drets com ciutadà, no vota i, per tant, sembla que tingui menys a dir.
Com han d’afrontar aquest problema els pares i els mestres?
Assumint que la labor de sensibilització, desgraciadament, s’està fent malament. Que abans d’instaurar un
protocol escolar de la Generalitat, per exemple, cal buscar recursos i maneres d’entendre exactament què
significa el fet de patir bullying.
Hi ha diferencies entre el bullying de nens i de nenes?
Sí, en general els nens es peguen més entre ells i les nenes apliquen molt més la <<llei del silenci>>.
Creus que l’aparició cada vegada més freqüent a les notícies de els casos de bullying pot
conscienciar les administracions públiques?
Crec que l’aparició tal i com s’està fent no funciona. Alerta a les administracions, però no mostra el bullying
tal i com és en realitat. Els grans mitjans els estan dient als adolescents que són covards si no intervenen,
dèbils si en pateixen, dolents si en fan o herois si protegeixen a algú. Cap d’aquestes quatre coses és veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada