dimecres, 16 de maig de 2018

Sant Jordi 18: diada cultural i cooperativa

Sant Jordi 18: diada cultural i cooperativa



Com cada any l'Institut Marina ha celebrat Sant Jordi per la porta gran, realitzant tot

tipus d'activitats i tallers creats  pels alumnes dels cursos de la institució per oferir un
temps divertit entre els alumnes i els professors, a més d'un concurs literari premiat
amb una recompensa magnífica d'un val per comprar a l'Abacus. I gràcies a l'esforç
realitzat pels alumnes de 4t vam poder veure un musical molt entretingut.














L’ombra de l’ésser  creat pel Dr. Víctor Frankenstein segueix projectant-se amb força sobre una societat incapaç d’assumir la diferència i un món que viu lligat als avenços científics i tecnològics.   



Per recordar aquest gran monstre i també per reivindicar el paper de grans dones com
Mary Shelley en la literatura universal, es va proposar que els temes del
Concurs Literari
fossin el terror, el misteri i la ciència-ficció.
A més també es va fer un concurs d’instagram sobre el mateix tema.
Al final del dia, es va procedir al lliurament de premis dels diferents
concursos, amb la presencia
de l’alcalde de la Llagosta i del regidor de cultura.
Durant la cerimonia del lliurament hi va haver les actuacions musicals de

Silvia Sánchez, Anna Martínez i Sara Varón amb altres participants del musical.

Fotografies
https://drive.google.com/open?id=1MePi3JSwTlBgzYAyP396i2TpX9NMISo1

https://drive.google.com/open?id=1ajK5ZdDZg9mdS2bB47l5gZ8sYfrrAdha

https://drive.google.com/open?id=1BmjatH

https://drive.google.com/open?id=1pvii_3wmWyFdWGDfbZ5X9puMybrHXKEF

dimarts, 15 de maig de 2018

Lolita Bosch: "hi ha una cosa que es trenca si et humilien tant quan sobres"

L'escriptora i periodista Lolita Bosch presenta La ràbia. La novel·la,
guanyadora del premi Roc Boronat, enfoca des de diferents angles un tema complex i de vegades
silenciat: l'assetjament escolar.


T'ajuda aquest llibre a superar la ràbia?
Novel·lar sempre ajuda. És agafar el temps i fer-lo passar d'una manera, és lenta i comprensible. I amb el
temps, les coses s'ordenen. Encara així, el dolor està curat des de fa anys. Si no, no podria escriure
aquest llibre. De tota manera, vull aclarir que hi ha una escriptora novel·lada al darrera.


Quina és la part real de la teva història?
Tots els episodis que tenen a veure amb l'assetjament. La història de la meva família i alguns episodis són
novel·lats, però tot el que té a veure amb el passat dins l'escola és cert, encara que el context s’hagi canviat
en alguna ocasió.


L'assetjament ha existit sempre o és fruit d'aquesta època?
Sempre. Per sort, ara ens sembla un dret per als menors i per als adolescents que no passi. Però encara
no hem inventat els recursos per aturar-lo. De fet, augmenta any rere any.


I les seqüeles, poden reparar-se?
Moltes sí, com tot a la vida. Jo sóc una víctima afortunada de l'assetjament escolar perquè, malgrat que el
cas va ser sever, no he conviscut mai més amb ningú vinculat a la meva etapa escolar. Però hi ha una cosa
que es trenca si t’humilien tant quan et fas gran. O alguna cosa que arrela de forma equivocada.


Què li diries als assetjadors? I als qui en sofreixen?
Uf, què no els diria! Buscaria la manera que les escoles i les famílies fessin entendre les brutals
conseqüències  dels seus actes. No crec que siguin conscients. Als que el pateixen, malauradament, no
se'ls pot dir gaire. Dir-los que aguantin és insultant. I la veritat és que poques escoles posen remei o estableixen protocols per a evitar-lo. No crec que la societat sigui conscient fins a quin punt mirem cap a un altre lloc quan algú pateix i practica la violència. Sobretot, en el cas d’un adolescent que encara no té plens drets com ciutadà, no vota i, per tant, sembla que tingui menys a dir.


Com han d’afrontar aquest problema els pares i els mestres?
Assumint que la labor de sensibilització, desgraciadament, s’està fent malament. Que abans d’instaurar un
protocol escolar de la Generalitat, per exemple, cal buscar recursos i maneres d’entendre exactament què
significa el fet de patir bullying.


Hi ha diferencies entre el bullying de nens i de nenes?
Sí, en general els nens es peguen més entre ells i les nenes apliquen molt més la <<llei del silenci>>.



Creus que l’aparició cada vegada més freqüent a les notícies de els casos de bullying pot
conscienciar les administracions públiques?
Crec que l’aparició tal i com s’està fent no funciona. Alerta a les administracions, però  no mostra el bullying
tal i com és en realitat. Els grans mitjans els estan dient als adolescents que són covards si no intervenen,
dèbils si en pateixen, dolents si en fan o herois si protegeixen a algú. Cap d’aquestes quatre coses és veritat.

Erasmus+ Let the science discover us

El passat mes d'Abril va tenir lloc la darrera mobilitat del Projecte Erasmus+ Let the science discover us a la localitat Italiana de Sant Giovanni Valdarno (Florència).
En aquesta mobilitat van participar 7 alumnes del 1r Batxillerat científic i del 1r Batxillerat social i les professores acompanyants vam ser la Carmen Castelló i la Marta Vellisca, coordinadora del projecte.
Sant Giovanni tant el director com tot el professorat de Ciències del institut ens van rebre càlidament i ens van convidar a visitar les instal·lacions de l'Institut Tècnic Valdarno on ens van mostrar les seves instal·lacions així com els laboratoris on van explicar les diferents invencions realitzades per alumnes del centre, que van guanyar diversos premis nacionals amb la impressora 3D, unes plaques solars o un detector d'alcoholèmia que envia missatges als pares.
Així mateix, els alumnes italians van fer una demostració pràctica amb robots seleccionats per participar en competicions internacionals. També vam visitar les instal·lacions de la universitat de geotecnologia on ens van explicar en què consisteix aquests estudis amb una visita guiada en anglès a la universitat.  

Els nostres alumnes van treballar activament tots plegats amb els alumnes dels altres països per tal de fer les presentacions relacionades amb l'àmbit de ciències, que prèviament havien investigat: les energies renovables, espècies animals en perill d'extinció, productes anti-aging, etc.
A banda d'aquestes activitats, també vam gaudir de la visita al museu Galileo Galilei i el Palazzo Pitti de Florència, el museu d'antropologia de Montevarchi i vam estudiar el sistema hidràulic i les fonts a la ciutat de Siena.
Finalment, vam assistir a una xerrada de Neurociència i vam celebrar la cerimònia de clausura, lliurament de diplomes i comiat final de les activitats i dels companys de projecte.
Erick Lobo e Iván Sánchez

Certamen literari de Sant Jordi de l'institut Marina 2018: textos premiats



Modalitat poesia

Categoria A: 1r i 2n d'ESO

Català

Primer premi

Pura natura

La rosada del matí,
un petit rajolí.
La posta de sol,
que dóna pas a la nit.

Un llamp al cel,
un arbre trencat.
Ens atrapa la tristesa,
i no ens deixa pensar.

Un ocell s’ha espantat,
per un tro que ha escoltat.
Vola, vola ocellet!
no tinguis por no passa res.

Un paisatge majestuós,
amb flors de tots els colors.
L’aire ho envolta tot,
amb la seva fragància i les seves olors.


Iker Fernández Muñoz
Segon premi
La maternitat

De tots els sentiments
el teu és el més estimat
encara que els elements
no és poden esmentar

Vaig estar amb tu nou mesos
nou mesos d’amor incondicional
encara que és impossible de retornar

Sempre m'has cuidat
encara que de vegades també t'has enfadat
però jo sempre sé que és pel meu bé
i tu sempre allò estaràs

Això va per tu mare
encara que jo sé que facis el que facis
mai t'ho podré agrair ni tornar

Resultado de imagen de maternitat


Yassmine Aawil Aeuil
Categoría B: 3r i 4r d'ESO
Primer premi

L’ÚLTIM DIA

El vent colpeja les finestres,
el cel està fosc i encapotat.
Em miro al mirall, no sé qui sóc.
Són les 12, s’escolta com s’obren les finestres.
Baixo les escales, res és normal.

Surto al carrer, un llampec.
Que ha passat? No sé on sóc!
Entre les ombres es veu
l’esperit de Llusepec.
Que feu? Compte per on aneu!

Camins que porten a l’infinit.
Camins sense parada, pròxima destinació
la mort.

Al cementiri només s’escolten
les pregàries i la resignació.
Unes pregàries per vetllar la mort.
Una mort que dóna pas a l’esperit,
un esperit que sempre estarà latent.

Naïm Muñoz Blanco
Segon premi
La cançó
Escolto aquella cançó

Aquella que em vas dir que t'agrada

M'enfonso en el ritme i miro el balcó

Tanco el ulls i disfruto la balada


No penso en la lletra que em concedia

No li poso molta atenció

Només penso en tu

i això és millor que qualsevol melodia



Chaima El Hallouzi Ouchekhrai

Castellà
Categoria A: 1r i 2n d'ESO
Primer premi

La habitación del sueño infinito

Un día en una casita
había una niñita asustadita,
el padre dormilón
entró en su habitación.
La niña asustada dice: “ Hay un monstruo en mi habitación”.
El padre, sin creerla, mira debajo del colchón,
pero mira qué sorpresa,
la niña estaba tiesa;
mira qué marrón
para el pobre padre dormilón.
Y al día siguiente yacían los dos muertos encima del colchón.



Guillem Sánchez

Segon premi
Huimos

Huimos de un mal, de algo que no nos hace sufrir. Huimos de aquello que queremos despreciar,

de lo que no está en nuestra capacidad. Huimos de lo que no sabemos comprender, de lo que intentamos y no podemos cambiar, de lo que queremos y no podemos controlar. Principalmente sabemos de lo que huimos, pero también lo hacemos de lo desconocido,

de lo que sabemos que existe, pero tememos conocerlo más. Podemos huir de muchas cosas, de muchas personas,

y más cosas que temamos, pero hay algo de lo que no podemos huir, de lo más aterrador.

De lo que muchos huimos, es de nosotros mismos; porque al fin y al cabo, lo primero que nos destruye, son nuestros actos y pensamientos.






Michelle Cárdenas



Categoria B: 3r i 4t d'ESO
Primer premi


Quería luchar



Todo empezó el día que llegaste,
me sentía raro porque me gustaste,
me dejaste sin palabras, solo quería mirarte,
cada día era más alucinante.

Eres la droga que no deja de dañarme,  
perderte era temor, quería que estuvieras aquí en este instante,
no creía en el amor y tú me enseñaste,
mi nuevo terror ahora es olvidarte,
me arrepiento de no besarte,
hoy quiero decirle a ese hombre que no dejaba de maltratarte,
que lucharé contra esa gente que no deja de molestarte.

Tu mirada es tan letal que parece un rockstar,
la energía que desprende.
Por favor, no me dejes de mirar,
tu sonrisa no me para de encantar,
tu sonrisa es tan bonita como las olas del mar,
no quiero verte llorar por alguien que no te deja de rayar,
no voy a dar un paso hacia atrás,
para perder el lugar adonde nos costó llegar,
esto es como un juego virtual,
solo tengo una vida que no voy a malgastar,
me encantaría viajar para atrás,
para decirte que me quiero declarar,
pero nuestra amistad se acaba de marchar,
olvidarnos va a ser muy letal.

Jeankleibert

Segon premi
Aquella maravillosa mujer

Las tinieblas, los atardeceres
y el dulce amanecer me
hacían recordar tus melosos
labios empapados de miel.

Aquella dulce y mirada fiel
que me hacía enloquecer
entre tus roces y caricias.

En mis sueños, tu mirada, grabada en mi mente,
y tu corazón clavado en el mío;
escrito tu nombre en mis entrañas.

Tú, bella Venus, y tu cuerpo,
deseo de cualquier mujer,
aunque el mundo no nos entendiera
seguimos luchando hasta más no poder.

Pero esa mujer impregnada en mi piel,
será siempre un bonito memorar.

Tú me hacías sentir completa,
y mi vida sin ti no tiene sentido.

A pesar de tu ausencia,
no seré de nadie más que no seas tú.

Desde aquella brisa marina,
de esa tarde celestina,
en que me reflejé en tu mirada,
siempre quise que fueras mía.

“Te quiere: Tu mujer"

Mireia Pubill

Anglés o francés
Categoria A: 1r i 2n d'ESO
Primer premi
Racism

What is the difference
I can’t see it
If there is any
Explain it to me

Black or white
Rich or poor
I don’t care
Because you’re my friend

Black or white
Who cares
The most important thing
Is to be aware

I am human
You are too
I have rights
And you have too

You don’t have to care
About what people say
Because we are diferent
We are not the same

In my heart
I feel that
You all are my brothers
Although we are strangers for the others

Resultat d'imatges de black people with white people

Ivayla Ivaylova Doskova

Segon premi
Women

We are women,
We aren’t men
We are special
We are the best.

We are athletes
We are scientists
It’s not a lie
because I see it  with my eyes.

We can teach,
We can fly.
We can drive,
We can touch the sky.

Like the song says,
“we are the world”.
Tomorrow is a new day,
And we want to stay.


Clara Priego Fernández


Modalitat narració curta
Categoria A: 1r i 2n d’ESO
Català
Primer premi
No facis cas a ningú
Era una nit fosca. Els llamps il·luminen el cel, i formen un ambient  no gaire agradable. Aquesta nit no he dormit. No he aconseguit dormir. El meu cos estava alerta i no podia descansar. Abans de explicar tot el que ha passat, em presento. El meu nom és Philp. Tinc 15 anys i visc a Ucraïna, molt pròxim de la ciutat abandonada Pripyat.
Era un dia plujós, i jo estava amb la meva amiga Samara, una nena molt llesta i eixerida. De gran vol ser geòloga i exploradora, ja que li agrada experimentar nous camins per descobrir noves roques i minerals. Aquell mateix dia, ella va venir a casa meva i em va dir si volia fer una passejada amb ella. Vaig acceptar i vam anar a passejar pel poble. De sobte va mirar i em va dir:
-Tinc una proposta, però abans he d’assegurar-me que acceptaràs.
- D’acord, accepto - no estava segur que podria ser, però vaig dir que sí.
- Anem a Pripyat.
- A la ciutat abandonada! Estàs fent broma, veritat? -Vaig dir sense pensar-m’ho tres vegades.
- Sí, anem. Només cal investigar la zona. Tu vindràs amb mi sí o sí.
Jo havia d'anar. No podia deixar-la sola i menys caminant per allà. Pripyat porta més de 200 anys abandonat.
Vam entrar, totes les cases estaven destruïdes. Eren les vuit de la tarda, així que el cel ja era negre. Samara duia dues llanternes per investigar. Cada pas que féiem, era com un calfred, un nus a la gola que feia impossible respirar. Als tres minuts, estàvem al mig de la ciutat en la foscor. Hi havia una església amb un cementiri al darrere. Més enllà del cementiri havia un parc d'atraccions abandonat.
- Llest per anar-hi?
- No. Però si hi vas tu, jo també - la veu em tremolava, però la de Samara era segura.
Per arribar al parc, havíem de travessar el cementiri. Vaig poder comptar tres-centes tombes, perquè de sobte, s’escoltà un crit. Un crit intens quer provenia de la meva esquena. Era Samara!
- CORRE!
Vaig començar a córrer com un boig. Jo també vaig cridar. No volia mirar enrere, per que si veia Samara amb algú, em desmaiaria. Sentia Samara dient ‘No paris de córrer!’ Vaig esquivar totes les tombes, una per una, fins que vam arribar al parc d'atraccions. Vaig amagar-me en una casa. Vaig obrir la porta i vaig deixar entrar Samara. Ella s’estava ofegant. Sense pensar-m’ho tres vegades, li vaig dir:
- Explica-m’ho tot. Aquí estem segurs.
-Eren persones verdes, amb esgarrinxades molt grans i profundes a la panxa. Tenien unes dents llargues i esmolades que els sobresortien per la boca. Les ungles eren llargues i blaves.
- De quin color eren els seus ulls?
- Vermells i grocs.
Em va deixar pedra. El meu pare quan era jo petit, m'explicava històries d’éssers anomenats “tròpics”, que eren éssers horribles que vivien en cases abandonades i mataven persones per menjar-se-les. Les seves dents portaven verí, així que eren tòxics.
- Sé qui són. Hem d’anar-nos-en ara mateix. -li vaig murmurar a l'orella. -No parlis, poden escoltar-nos.
Ella va assentir, i vam entrar a la casa. Vam agafar els fars i va començar a investigar. A totes les parets estava escrit exactament el mateix “Freddy”. Era el nom del meu pare. No li vaig donar més voltes, i em va fer pensar sobre com els tròpics podrien crear vida. Darrere de tot hi havia d’haver algú que estava darrere d’això. Algú que volia que la humanitat no existís.
- I ara què fem? -em va preguntar Samara.
- El millor seria tornar a casa i avisar la policia. Demà ja s’encarregaran d’ells.
- Em refereixo a com sortim! – Crida ella.
- Calla, podrien escoltar-nos.
En aquell moment, apareix un tròpic i fa un crit terrible. Abans d'adonar-nos-en, ja estàvem corrent. Els nostres reflexos eren ràpids, així que podíem córrer més que ells. Quan ja pensava que tot estava tranquil i que arribaríem ràpidament a casa, Samara va caure a terra i els tròpics li van mossegar la cama.
- VÉS SENSE MI! -Va dir plorant, amb el seu cos ple de sang.
- Què? No puc, et necessito! Jo no puc!
- Sí, tu sí que pots – aquella va ser la seva última paraula. Se la van endur.
Dos dels tròpics van venir per mi. Vaig començar a plorar, però jo parava de córrer. No sabia què fer. Un cop ja no escoltava passos, vaig aturar-me. Vaig mirar endarrere, i ja no hi havia ningú. Vaig decidir anar a casa meva. Ara què hauria de dir als meus pares? Vaig decidir no explicar-los res.
- On és Samara? On heu anat? -Deia el meu pare.
-A casa amb els seus germans. -De sobte els meus ulls s’omplien de llàgrimes. - Hem anat al pont per veure pedres.
- Com sempre. La teva amiga i les pedres... No pot passar més d’un minut sense veure’n una.- Reia discretament ma mare. - Ara, ves-te’n al llit a dormir que ja són onze. He d'anar al laboratori per crear més tròpics.
- ¿¡QUÈ!? -vaig dir amb un to molt alt. Es va crear un silenci incòmode. – Vull dir, quins tròpics?
-Fill meu, no menteixis -em va dir el meu pare amb un somriure terrorífic. -Sabem que has estat en Pripyat i que la teva amiga Samara ha mort gràcies als tròpics. Per cert, tu també moriràs.
- Però estàs boig! Quin insecte t’ha picat? -Vaig dir plorant.
- Al 1999, jo tenia 19 anys. Uns éssers van venir al meu poble. Els ciutadans van triar a vint persones perquè els tròpics se les menjaren. Aquestes persones van ser la meva família. Els tròpics van atacar els meus pares, els meus germans i Furio. Ell era el meu millor amic. Tots ells van ser assassinats. Aquella nit vaig conèixer a la teva mare. Els tròpics també havien assassinat la seva família. Des de aquell dia, mútuament ens vam prometre matar totes les persones que vivien en aquella ciutat. Ningú va agrair ni a la meva família ni a la de la teva mare haver donat la seva vida per la gent del seu poble. Philp, tu també estàs inclòs. Mai no has donat gràcies per res.
En el mateix moment, em va mossegar un tròpic al braç dret. Vaig començar a dessagnar-me i els meus pares van marxar. Em va deixar allà a terra, en un bassal de sang.
Tan aviat com ell va sortir per la porta, vaig aconseguir agafar un drap de taula i posar-me’l al braç. Quan es curi la meva ferida, em venjaré dels meus pares.


Alicia Pérez Barreal
Segon premi
Charlie

El Charlie era un nen normal i corrent: anava a l’ escola, jugava, menjava, bevia… Però a la vegada, hi havia alguna cosa que ho feia diferent, peculiar. I era que, segons ell, veia esperits.
Un fosc dia de tempesta, els pares del Charlie feien torn de nit en el treball, així que el Charlie es va tenir que quedar sol a casa. Estava veient el seu programa favorit a la tele quan de sobte, va sonar el telèfon. El Charlie el va agafar encara que sabia que no devia fer-ho.
-Si? -va dir el Charlie-.
-Soc amic teu i m’agradaria anar a casa teva a jugar -va dir l’altra veu-.
-No tinc amics i és molt tard. Així que no -va contestar-.
-Bé, com vulguis, però estaré a la teva habitació mentres dormis i moriràs -la veu va callar i va penjar-.
El Charlie va contenir la respiració uns segons. Va notar una presència rere ell, es va girar però no va veure a ningú. Estava en la planta baixa de casa, així que en l’altre pis se suposava que no hi havia ningú. Va escoltar sorolls d’una ungla ratllant una pissarra, passos i el soroll de gotes d’aigua que venien del pis de dalt. Però el Charlie no va fer cas.
-Serà el vent -va pensar-.
Va tornar a sonar el telèfon.
-Si? -va dir-.
-Bonic, puja al pis de dalt que hi ha un regalet esperant-te. Soc la mama –va dir la veu, la qual no s’assemblava gens a la de la seva mare-.
El Charlie era massa confiat i va pujar. A dalt es va trobar amb un nen de la seva edat, amb sang, sense ulls i amb un somriure que donava calfreds.
-Jo ja et vaig avisar de las conseqüències de no voler jugar amb mi -va dir el fantasma-.
-Però els meus pares no em deixaven -va dir el Charlie quasi plorant-.
-Pobre innocent. Els teus pares van morir, d’això ja em vaig encarregar jo, amiguet.
-No! Els has matat... Però, per què? -va dir el Charlie plorant-.
-Anem a veure… Per on començo?
-Vinga covard, explica-ho d’una vegada! -va dir el nen cridant-.
-Amic, no et convé parlar-me així perquè llavors acabaràs com ells.
-D’acord, d’acord. Per favor no em facis mal.
-Molt bé, doncs comencem: jo soc el fill dels teus pares també. Vaig morir ofegat el 23 d’abril de 1818 mentres que els tres muntàvem en canoa, ningú va ser capaç de salvar-me. Després de dos dies, els vaig matar també ofegant-los perquè volia que sabessin el que vaig sentir jo aquell dia -va explicar-.
-Això no pot ser, estem al 2018.
-No amic, no. Portes tota la teva vida veient als teus pares i no existeixen. Ets peculiar perquè veus esperits, no? Doncs pots veure als teus pares perquè ells són esperits.
-Llavors, això significa que tota la meva vida ha sigut una mentida? -va dir ajupint el cap-.
-Doncs sí, pot ser -es va riure-.
-No m’ho puc creure.
-No penses que ha arribat la teva hora també? Ara que ja saps que estàs sol…
-Sí, crec que per desgracia sí… -va dir assentint-.
Però abans de que el fantasma es pogués portar al Charlie, van picar a la porta. Darrere de la porta estaven els pares del Charlie.
-No, no pot ser, fora d’aquí! -va dir el Charlie-.
-Que et passa Charlie? -van dir els dos a la vegada-.
Darrere del Charlie va aparèixer el fantasma. Allà va ser quan els pares van comprendre que s’ho havia explicat tot.
-Crec que t’ho podem explicar tot -va dir la mare-.
-No teniu res que explicar-me, ja he escoltat suficient. Marxeu, per favor. No vull saber res més d’això!
Els tres fantasmes se’n van anar i el Charlie va quedar orfe.
Pocs dies després, una família el va acollir, era fill únic, com abans. Va començar a anar a una escola nova i allà va fer amics.
Un dia la mare li va preguntar:
-Fill, una pregunta, si els teus pares eren esperits, tu d’on vas néixer?
-Doncs no ho sé -va dir mentre s’encongia d’espatlles-
Van buscar per internet i resulta que el Charlie ja havia mort ja feia temps. Això significava que el Charlie també era un esperit.
-Llavors me’n vaig. Moltes gracies per haver-me ajudat i cuidat -va dir el Charlie-.
-No fa falta que te’n vagis, Charlie. Et pots quedar sempre i quan no facis mal a ningú, siguis un bon nen i no li diguis a ningú que ets un esperit -va dir la seva mare-.
-D’acord, gracies.
El Charlie va viure feliç amb la seva família per sempre.  
Maria Santafé Martinez

Categoria B: 3r i 4t d’ESO
Primer premi
La carta de la inseguretat
“Tenia por, tenia moltíssima por. Tenia por d’anar a l’escola, tenia por d’anar al supermercat, tenia por d’anar a fer un tomb, tenia por de posar-me el que m’agrada, de maquillar-me com m’agrada, de comprar el que m’agrada. Tenia por fins i tot de sortir al carrer. Potser molta gent no m’entén, però aquesta por, em turmentava cada día, a cada estona. La pressió de no saber que pensen els demès sobre mi em fa el cap miques. No tinc amics, tampoc germans, i visc amb tu, mare, ja que el meu pare hi es fora treballant, o això es el que em dius, encara que jo se que s’en va anar de casa quan vaig nèixer, ja fa 14 anys. Tots els dies són iguals, però aquest seria diferent. Em llevo d’hora, em rento les dents, esmorço un suc de taronja… Ara arriba el problema, que em poso? Encara que em compris un vestit nou, no m’ho posaré perquè cridaria massa l’atenció. Al final acabaré possant-me’hi unes malles negres i un jersei d’algún color fosc, combinat amb unes bambes, també fosques, com sempre faig. A més, porto ulleres, que més podria demanar. Surto de casa, com cada matí, i vaig cap a l’escola. Allà suposo que m’esperarà una nova sorpresa, ja no em sorprén res. Només vull que acabi el día per tornar a casa amb tu. Un cop ja hi soc allà, vaig cap a la meva taquilla, la qual algú havia obert i l’havia omplert de maionesa, primera broma del día. Avui era un día diferent, ja no patiria més. Va sonar la música de canvi de classe per segona vegada, ja no hi quedava ningún. Vaig agafar la motxilla i me'n vaig tornar, quan de sobte algú em va agafar del braç i em va portar al lavabo de noies, que hi era just al costat. Allà hi havien quatre noies, més la que en va portar. Jo no vaig dir res, ja no importava, estava acostumada. Les noies em parlaven, però no les escoltava, el meu cap hi era a un altre lloc. Una em va agafar pels cabells i em va llançar al terra, mentrestant, les altres tres em fotaven cops de peu a l’estòmac i a les cames. L’última que quedava, només rèia. Em vaig despertar, hores més tard, al gimnàs de l’escola, no sabia com havia arribat allà. Sempre et dèia que les marques i els blaus eren de cops de pilota a gimnàsia, o de caigudes, ara ja saps que no era veritat. Ara estic de camí a la platja, la teva platja preferida. L’única persona que estimo ets tu, mare, però jo només sóc una càrrega, i vull que sigues feliç. Quan trobis això, jo ja no hi seré més amb tu, però no et preocupis, els meus plors han acabat, ara seré feliç. Encara que no t’ho digui mai, t’estimo molt, de debò, però ja no puc més. Somriu per mi, siusplau.”

Aquest missatge mai va arribar al seu destinatari, va ser cremat per les estudiants que l’assetjaven el mateix día que el van trobar.

Sara Varón Puerta

Segon premi
La nena de les cues

Les persones diuen que hem de seguir els nostres somnis; bé, jo m'ho prenc seriosament… I no em penedeixo de res.

Vaig obrir els ulls pel soroll del despertador, el vaig parar ràpidament i vaig tornar a tancar-los esperant poder faltar aquell dia, però la meva mare va ficar-se a la meva habitació i em va avisar que ja era hora d'aixecar-se, i de mala gana ho vaig fer. Em vaig vestir i vaig anar a esmorzar, però mentre ho feia recordava el somni que havia tingut la nit abans: érem jo i la meva àvia, ella a terra sense cap i jo amb una destral a les mans, li havia tallat el cap. Per a altres persones, això seria un malson, però jo ja hi estic acostumada, ja he tingut somnis així abans... I em començo a preguntar: què se sent quan es mata?

En arribar al col·legi vaig anar directe a la meva classe, sense mirar ningú i sense saludar ningú, no m'interessava ser part de la seva conversa sobre nois. Però hi havia algú que podia considerar la meva "amiga". El seu nom és Amanda, és una noia de cabells negres llargs, és més sociable que jo. En la meva segona classe del dia, el professor no va arribar; tots feien soroll, parlaven, reien... I jo només dibuixava, l’Amanda havia marxat amb les altres noies.

Estava tranquil·la fins que l’Elena va arribar; ella sempre em molestava, em prenia els quaderns o em llençava la motxilla a les escombraries. Aquesta vegada va ser el quadern.

- Què és això? -Va mirar el meu dibuix i es va posar a riure juntament amb les seves altres amigues. Va arrencar el full i va estripar-lo davant dels meus ulls. No em molestava, només la mirava als ulls i recordava el somni que vaig tenir on sortia ella, en el qual jo era la que reia.

L'endemà l’Amanda no va venir a l'escola. Em vaig quedar sola, però no importava. A l’hora del pati vaig marcar el número de la meva millora amiga, la Sarah: s'havia mudat a una altra ciutat, però mai vam perdre el contacte. Vaig anar al lavabo del col·legi a arreglar-me les meves cues; mentre em pentinava els meus cabells negres davant del mirall pensava que lletja que era. De cop i volta, l’Elena i les seves amigues van entrar i van consolidar aquesta opinió sobre mi mateixa: em van desfer els monyos i em van estirar els cabells, mentre em repetien que era lletja. Em volien veure plorar, però no ho vaig fer. Per què? Elles són les que haurien de plorar per ser part de les coses que fan indesitjable el món... Jo aquí no vaig tenir la culpa.

Van acabar les classes i vaig anar cap a casa. Estava tan cansada que em vaig adormir al sofà. El dolent és que vaig tornar a somiar que matava l’Elena. Aquest cop semblava tot tan real… Sentia el fred que transmetia el mànec del ganivet i la sang calenta que brollava de les ferides i m’esquitxava. Hauria d’haver sentit angoixa o culpa, però en comptes d'això vaig sentir anhel de seguir matant gent, les persones que sempre em critiquen. Per culpa d'elles, el món està en la misèria.

Em vaig despertar amb el cor agitat per l'adrenalina. Vaig anar al lavabo a refrescar-me una mica, però just abans d’obrir l’aixeta vaig ofegar un crit d’esgarrifança en veure el meu reflex al mirall: tenia sang per tot el cos…

Anna Rueda Castillo
Exaequo
Defineix la por
L’Helena dormia profundament. L’observava des de dalt, assegut al prestatge que hi havia just a sobre del seu llit, vigilant-la. Se la veia molt tranquil·la. Hola, sóc en Jordi. I estàs a punt de descobrir per què cuido de l’Helena.
Tot començà fa ara uns tres anys. Jo era estudiant de segon de batxillerat, que deixeu-me aclarir, va ser l’any més estressant de la meva vida. Ah, i l’últim. Bé, l’Helena i jo érem els primers de la classe i bons amics. Però no m’entretindré explicant-vos la nostra amistat, no, aquesta no és la història que vull que conegueu. Així que anem per feina. A meitat del tercer trimestre, la selectivitat s’acostava. I la malaltia que m’havia acompanyat des l’any anterior va atacar amb més força que mai. Amb els meus disset anys acabats de complir, em van diagnosticar un tipus de demència. En paraules boniques, em van dir que podia morir en qualsevol moment, de qualsevol manera. Aquest trastorn em provocava al·lucinacions. Veia, creia i sentia coses que no eren reals, i el fet de no saber què era i què no era real em va tornar encara més boig. Així que vaig posar fi a la meva vida. Quan em vaig tornar en res més que una ànima, me’n vaig adonar.  O com a mínim, creia que me n’havia adonat. Però mai no havia estat més equivocat. Vaig dedicar el meu primer any com a fantasma a turmentar l’Helena. Estava totalment convençut que la causa de la meva mort va ser ella. Pensava que el sentiment de rebuig per part de la meva amiga havia estat el que m’havia tornat boig. Creia estar enamorat d’ella, i el suposat rebuig havia resultat letal per a mi. Encara que l’emoció que m’havia portat al suïcidi no havia estat aquesta. Però d’això en parlarem més endavant. Vaig convertir la seva vida en un infern. Li vaig fer creure, veure coses, com a mi m’havia passat. Els seus pares la van portar al metge, i va ser diagnosticada amb la mateixa malaltia que jo. Tot i que en realitat, no estava boja. I ella ho sabia. S’olorava què passava, però ningú la creia. Jo em vaig fer càrrec d’allò. No la vaig deixar respirar ni un sol segon. Cada dia que passava se m’acudia una idea encara més malèvola per torturar-la. Però, al dia 367, tot va canviar.
Per si no te’n recordaves, el que estava boig era jo. Sóc jo. Però si hi ha una cosa de la que estic segur és que el que m’havia portat a perseguir l’Helena no era la fúria que creia sentir a causa del rebuig amorós. Era por. I pensareu: com és possible que triguessis tant a adonar-te’n? Senzill. Coneixia tant bé aquesta emoció, la tenia tan interioritzada que ni tan sols era conscient de que era el que sentia. Ei, no facis aquesta cara, que els esperits també tenim por! És més, tenia autèntic terror. El sentia recórrer el meu cos com mai. Estava espantat del que havia fet. La meva ment s’havia centrat tant en la meva demència que havia oblidat la promesa que em  vaig fer a mi mateix només sortir de l’hospital el dia que vaig saber que no regava bé. Vaig decidir que passés el que passés, per molt que empitjorés, mai a la vida faria el que al capdavall vaig fer. Ho volia així per aquells que m’estimaven. Jo, un cop mort, s’acabaria el patiment, però deixaria enrere a aquelles persones amb un buit irreparable. Com podeu comprovar, vaig fallar. Ja veieu que la ment és molt poderosa, la meva em va fer creure que allò que temia era un estúpid “cor trencat”. Però he de deixar molt clara una cosa. No oblideu que si hi una cosa capaç de controlar-te completament és la por. A mi em va obligar a turmentar la meva millor amiga, el que anava, en realitat, en contra del que desitjava. Jo sempre he volgut que ningú tingués llàstima per mi. I precisament, l’únic que vaig aconseguir matant-me va ser el contrari. Ho admeto, va ser molt egoista. Veieu per on vaig? Això no és simplement la meva història, sinó una lliçó que considero molt important. Si heu entès verdaderament les meves paraules fins ara, ja podeu deixar de llegir. Si no, no patiu, us ho explico. Tothom ha sentit a parlar de la por. La majoria de persones asseguraran tenir claríssimes les seves pors. Altres diran que mai han sabut exactament de què tenen por. Deixeu-me dir-vos a tots, a aquells que ho sabeu, als que no i als que no esteu segurs. És molt important tenir clares aquelles coses que us provoquen malsons. Potser encara no heu tingut l’oportunitat d’entendre-ho, però agafeu-me com a exemple. Jo no ho vaig admetre, i vaig acabar sabent-ho tot per les dolentes. No hi ha una definició per aquesta maleïda paraula. N’hi han set mil milions i mig de definicions. Una per a cada habitant del nostre planeta. Vosaltres només us heu d’amoïnar per la vostra. Para’t a pensar i crea la teva pròpia perspectiva d’aquest sentiment. Després memoritza-la i no l’oblidis mai. Jo no vaig seguir aquests passos, i la cosa no va acabar bé.
Sabeu? M’he fet una altra promesa. Els meus amics diuen que no es culpa meva, que estic boig i ho estaré pel que em resta d’eternitat. Però he jurat que protegiré l’Helena per sempre, fins que ens tornem a reunir.
Pagaré pel meu error, pagaré per no haver definit la por quan ho havia d’haver fet.


Laura Martínez-Alcocer Cid
Categoria C: Batxillerat
Primer premi
Estralls
M’aixeco. Veig les meves mans vermelles, no les sento. Als meus peus, la freda i blanca neu, com fina sorra en pols. Començo a veure el meu voltant. Un vaixell fora del mar gelat, a algunes plantes la neu els dona treva per sortir, el sol es pon mentre els núvols li ofereixen privacitat per fer-ho… res més.
Les cames em responen, començo a caminar en busca de senyals de vida humana o animal, ja que de vegetal sí que n’hi ha. Un altre cop, res. Totes les preguntes que jo tinc en ment no gaudeixen de resposta. Per què? Una pregunta més. No és fins que sento un formigueig baixant per la meva mà que m’adono que estic rajant sang com riu neix a la muntanya, i vinga més sang. Em miro el canell, un tall profund com una vall que amaga un vermell llac, immediatament m’arrenco un tros de la màniga
per poder tapar-me la ferida. Maleïda hemofília, segueixo rajant durant hores.
El sol segueix allà, no es mou, sembla mort també, tot i que brilla amb tota la
intensitat possible per poder fer veure’s entre els núvols. Trobo una primera
resposta, distingeixo a la neu un fusell, d’aquests moderns. Sembla una mica
maltractat per la intempèrie, però està carregat i té munició. El meu instint em diu
que l’agafi i ho faig, no sé ben bé el perquè. Un tret a l’aire m’assegura que
funciona. Reviso les butxaques, el fusell pot ser un senyal. Trobo una brúixola amb
creu que marca el nord-est, li dono la volta, al darrere hi ha un botó, el premo. Un
holograma apareix davant els meus ulls, es veu un cor bategant, obtinc més
respostes, tot comença a tenir sentit i només necessito na senyal més.
Segueixo caminant, la neu arriba fins als genolls, però no em dificulta el pas. Veure
les meves cames apartant la pols de neu i obrint pas és entretingut, i quan giro el
cap puc veure el meu recorregut. Sobtadament ensopego, de bocaterrosa, quin
ensurt. Finalment la peça que em faltava: un cadàver. Té alguns membres de
diferents tons cosits uns amb altres, sembla un monstre. Comprovo que no és viu en
sentir que no té pols, ho confirmo més encara quan veig un gran tros de gel
vermellós que ve del seu cap, la seva sang és congelada. Al braç esquerre hi
identifico un tatuatge vermell d’un cor bategant, com el que he vist a la brúixola. Tot
és obra d’aquell pla militar dels russos: crear el guerrer definitiu mitjançant diferents
membres de diferents races humanes, segons les seves qualitats: força, elasticitat i
resistència. Un pla maquiavèl·lic i racista que pretenia crear l’arma definitiva de la
guerra, tot dissenyat amb l’enginyeria més sofisticada. Era un miracle de la ciència i
la tecnologia, a la vegada que una violació total del codi ètic. No sé si hi ha més
d’aquests per aquí al voltant, tampoc sé si millor moure’m o quedar-me quiet. De
nou moltes preguntes al cap i cap resposta.
Em decideixo per emprendre de nou el camí, sense saber què trobaré, només amb
una cosa clara: la guerra continua i jo en soc part, desgraciadament; els
meus plans de futur no eren precisament haver de buscar-me la vida amb un fusell.
Tinc gana, he de trobar alguna cosa per menjar. Torno a revisar les butxaques amb
ànsia per poder trobar un mos de pa o qualsevol aliment, aquest cop sense èxit.
Visualitzo un ocell a uns 200 metres, agafo el fusell, carrego, no disparo. M’hi
apropo: no és de carn i ossos, té un aspecte metàl·lic i porta els colors
blanc, blau i vermell a l’ala esquerra. M’agenollo, mans enlaire. No sé on soc, però
estic segur que en qualsevol lloc millor que allà, on no hi ha res. De sobte un
helicòpter apareix, un soldat aparentment humà i normal, com jo, em llença una
escala. No perdo hi res, pujo. És quan em dona un infart al meu interior, la meva cama no respon, alguna cosa me l’està agafant i no sé el què. No pot ser: una mà blanca seguida d’un braç negre m’agafa del turmell. El fusell és lluny, el vaig llençar en rendir-me. El soldat rus, però, ja en té un a les seves mans, no sé on apunta, tot
passa massa de pressa i està tan a prop la mà i el soldat tan lluny. Tanco els ulls, un
tret m’ensordeix, jo sencer tacat de sang, encara tinc forces per a agafar-me a
l’escala. No, ja no les tinc. El meu cos baixa, no sento la meva ànima, els ulls es
tanquen.
M’aixeco, soc a una casa gran, acollidora, de fusta. Tinc roba nova, la meva ferida
no hi és. Apareix un home, de cara familiar, és l’home de l’helicòpter, porta una
tassa a la mà i me l’ofereix. Accepto, és aigua. Quina set que tenia. Abans de jo
obrir la boca s’apropa i m’abraça. Em diu a l’orella: per fi, s’ha acabat. Una llàgrima
neix al meu ull i baixa per la galta. Ja puc veure’m tornant a la meva vida quotidiana,
si no és perquè de supervivents som només nosaltres dos, o almenys que
nosaltres sapiguem. Les conseqüències de la guerra son devastadores, els estralls
són imminents. Sóc feliç perquè estic viu tot i que no sé fins quan.

Resultado de imagen de Soldat rus
Sergio Ledesma Romero
Segon premi
Estranyes coïncidències
Era mitjans de Novembre quan vaig marxar de la ciutat. El lloc on havia viscut
d'ençà que vaig néixer. Però estava ben clar que no era el lloc més adequat per a
mi. Jo sempre havia volgut viure a una caseta a un lloc tranquil, era una noia molt
independent. Per aquest motiu volia allunyar-me de la gent, de la ciutat, del soroll i
de la contaminació. L'únic problema era la por, mai m'havia considerat una noia
valenta, però tot just vaig acabar de superar la mort de la meva mare i no podia
continuar vivint en aquell pis, on tot eren records. La trobava a faltar, en el fons em
sentia sola. Sola entre un munt d'arbres, ocells de diferents menes, l'aigua que
corria per un riu, la naturalesa, però era el que realment m'encantava. El meu pare
ens va deixar soles feia molts anys, i des d’aquell moment poques notícies d’ell
havíem rebut. Un cop instal·lada, tot va ser molt diferent. El que més m'agradava era
passar els vespres llegint a la vora de la xemeneia amb l'escalfor del foc. El moment
que menys m'agradava del dia eren les nits, sempre em costava dormir, jo sempre
havia sigut d'aquelles persones que pensen més del compte, i em feia tantes
preguntes  d’impossible resposta... Jo estirada al llit, amb el meu gat
al costat, un silenci immens i el xiuxiueig dels animals de l'exterior, així era com em
trobava un dia si i un altre també. Aquí les nits eren molt més llargues que no pas a la ciutat,
però l'última no va ser pas com les altres. Hi havia lluna plena, el vent bufava amb
molta força i feia gronxar les branques dels arbres. A més, els animals estaven
esverats i es sentien crits de persones, no gaire lluny. De sobte, els porticons de fusta de la
finestra es va obrir i va aparèixer el meu gat amb els ulls ben vermells. Els crits cada
vegada estaven més a prop, semblava que venien de dins meu. Em vaig aixecar per
tancar la finestra i just quan la vaig tocar el vidre es va trencar i el meu gat em va
saltar a sobre i amb les seves ungles em va esgarrapar. Per la finestra va començar
a entrar el fred i les fulles dels arbres, que estaven a terra per la tardor. Vaig sortir
corrents cap al menjador i quan vaig encendre el llum, la bombeta va petar. De
pressa vaig buscar els mistos per encendre una espelma i poder observar el que
estava passant. No només escoltava els meus passos, hi havia algú més dins de
casa meva. Tan sols per instants el meu cor s'accelerava i la meva ment es quedava
en blanc, mentre apareixia la imatge de la meva mare per tot arreu. Només la veia a
ella, a la meva mare morta! I les veus? També eren seves?
- No! - em van dir mentre em donaven un cop a l'esquena. Una persona tota vestida
de blanc, no podia diferenciar si era un home o una dona. Portava una màscara,
també tota blanca, per ressaltar en la foscor, potser. Vaig començar a cridar i vaig
córrer a agafar el telèfon per trucar a emergències, però tot anava en contra meu, la
línia no tenia senyal. Vaig intentar fer fora a aquella persona estranya, no parlava,
però els seus gestos ho deien tot. L'únic que funcionava era el rellotge. Es va
il·luminar dient que eren les 04:26, era l'hora a la qual va morir la meva mare, a la
mateixa hora que em van trucar dient que l’havien trobat morta a la vora de la
carretera amb un cop al cap. Què volia dir aquell senyal?
De sobte aquella persona va desaparèixer corrents a través del bosc. La boira no
em va deixar veure cap a quina direcció anava. Les cinc nits següents van ser més
tranquil·les, l'únic estrany era que a les 04:26, el rellotge sonava i em desvetllava. No podia passar les nits com si res, no podia treure'm la imatge d'aquella persona del cap... Qui era i què volia? La sisena nit va tornar a aparèixer,aquesta vegada portava un ganivet a la mà, i d'una ganivetada al coll va deixar al meu gat sense vida. La sang va començar a estendre’s pel terra de la cuina i aquella persona va  relliscar en trepitjar-la. Vaig aprofitar per treure-li la màscara. La sorpresa que vaig rebre no va ser petita. Era el meu pare, sí, no n'hi havia cap
dubte. En aquell moment vaig començar a cridar-li i preguntar-li què volia ara de mi.
Ara tot tenia sentit, era ell qui va matar a la meva mare? I ara volia matar-me a mi?
Quina vergonya de persona! Va aixecar-se de cop, va agafar el rellotge i me'l va
llençar amb totes les seves forces al cap. En pocs segons vaig caure a terra.
L'endemà vaig obrir els ulls a un lloc diferent, a una habitació amb totes les parets
blanques i la meva mare seguda a la vora del meu llit. Quan vaig incorporar-me la
meva mare ja no hi era, eren imaginacions meves. Després de tot el que havia
passat m'estava tornant boja. Estava ingressada a un hospital i el meu pare era a la
presó acusat de l'assassinat de la meva mare. Ara només quedava recuperar-me, però tenia clar que volia començar una vida nova amb algú al meu costat.


Paula Pedrola Borrero

Categoria A: 1r i 2n d’ESO
Castellà
Primer premi
¿Sueño o realidad?

Os voy a contar una historia que muchos creeréis que fue un sueño y otros quizás penséis que fue verdad.
Hace mucho tiempo, un viernes 13, estaba en casa de una amiga. Fui a pasar la tarde y a cenar. Cuando acabamos de cenar estuvimos jugando. Llegó la medianoche y nos dirigimos al salón a ver una película. Ella se sentó en el sofá pero yo preferí sentarme en el suelo. Realmente, no sé como ocurrió pero noté algo extraño debajo de mí. Sentí que el suelo me tragaba. En aquel instante no veía nada más que oscuridad ¡Me temblaba todo el cuerpo!
Al cabo de un tiempo, no sé si fueron meses, semanas, días u horas, empecé a ver. Me encontraba en un bosque oscuro y tenebroso donde solo había maleza. Debían ser las 4 de la madrugada, estaba muy cansada y decidí buscar un sitio para dormir. A lo lejos vi un gran árbol y fui hacia él. Decidí tumbarme, descansar y esperar a que amaneciera. Cuando desperté ya no estaba en ese bosque, estaba en un sitio completamente diferente. Apenas había arboles y se veía todo soleado. Era como un campo muy verde y bonito. Pensé que quizá me había cogido algún animal o tal vez había ido yo sola sin percatarme.  De repente, apareció una especie de “personita”. En ese momento me quedé paralizada, no podía creer lo que estaba viendo. No sabía si reír o llorar. Por su aspecto físico parecía un hada. Seguí mirándola hasta que pude hablar y le pregunté:
- ¡Hola! ¿Sabes dónde estoy ? He despertado aquí, en medio de este bonito lugar
- ¡Oh! ¿Y tu quien eres? – Preguntó el hada
-Soy Lia. ¿Sabrías decirme dónde estoy?
- Sí, estás en el país de los duendes y las hadas.
Estuvimos un rato hablando y conociéndonos. Me explicó que vivía en una casa en un árbol. Nos dirigimos hacia ella. Allí me encontré con un montón de duendes y de hadas que se quedaron alucinados al verme porque no estaban acostumbrados a ver humanos. Me preguntaron si podía salir un ratito de la casa que tenían que hablar  y entonces salí.
Me fui a dar una vuelta para conocer ese lugar. Ellos no me dijeron que era inseguro que un humano como yo caminase por ese sitio. Iba andando tranquilamente cuando de pronto se me cruzó un duende con muy mala pinta. Echó polvos mágicos por todos lados. Lo que hacían esos polvos era ayudar a que todo cobrara vida de manera que a los árboles les salieron ojos y empezaron a caminar. A los arbustos les pasó lo mismo. Los duendes y las hadas al ver que yo no volvía me vinieron a buscar. Al cabo de un rato, cuando me encontraron, me ayudaron a salir de ese lugar.
Cuando regresamos a la casa, los duendes y las hadas me propusieron hacer un intercambio. Me pidieron que les entregara mi corazón a cambio de que me acogieran allí y pudiese ser un hada inmortal como ellas. En ese momento no pensé en las consecuencias que eso podía tener así que, como desde bien pequeña quería ser un hada, acepté el trato. Me echaron un montón de polvos diferentes hasta que me convertí en hadas igual que ellas.
Estuve un tiempo conviviendo con ellas. Todos los días al despertar usábamos una varita mágica que nos vestía, nos hacía el desayuno, recogía la habitación… ¡Fue un tiempo maravilloso! Hasta que un día me arrepentí y sentí como aquella magia se acababa. De repente todo se volvió negro y aparecí en la cama de mi habitación.
Hace ya un tiempo que pasó todo esto que os he contado. ¿Creéis que fue un sueño? ¿Creéis que fue real?
A veces me da por pensar como se debe vivir sin tener corazón. No saber lo que son los sentimientos, lo que es el amor, la alegría, la tristeza…. Y me pregunto si será que todas las personas que hay en el mundo y que hacen cosas malas algún día quisieron ser hadas o duendes inmortales.


Lidia Izquierdo

Segon premi
Y tú qué opinas

1 de NOVIEMBRE
Primer día escribiendo aquí, y uno de los peores. Ojalá que todo se arregle.  
 Me llamo Idaira Navarro y he decidido escribir lo que me pasa día a día.
 En fin, como ya has leído, hoy no ha ido bien. Esta mañana a mi abuelo se lo han llevado al hospital. No me quieren decir por qué. A ver: yo sé que mi abuelo ha pasado muchas vicisitudes, incluso estuvo en coma; pero ¿ahora?, ¿qué tiene? Mi madre rompe a llorar cuando le pregunto. 
Mañana seguiré contándote.   
2 de NOVIEMBRE 
Ahora mismo son las 22:30 de la noche.
Hoy en el instituto me han venido a buscar mis padres para ir al hospital a ver a mi abuelo.
Yo no sabía qué le pasaba hasta que vi la carpeta que ponen a los pacientes a los pies de la cama y leí:​ Alzheimer   
3 de NOVIEMBRE 
Hoy no tenía intención de escribir, pero lo necesitaba porque lo que estamos pasando mi familia y yo es duro y no queremos que ni el Alzheimer ni el cáncer vayan a más.  Así que cada día le llevamos cosas para que no olvide nada. 
7 de NOVIEMBRE 
Hace 4 días que no escribo nada. La verdad es que hay buenas noticias. Mi abuelo ha vuelto a casa, sigue con Alzheimer, pero parece estacionado. Eso es mejor.  Me da miedo que se olvide de mí.  

                   
8 de NOVIEMBRE 
Hoy ha muerto mi abuelo   
12 de NOVIEMBRE 
Me he despertado a su lado.
No entiendo nada.
Durante los días que no he escrito me he despertado sin poder moverme ni hablar, solo ver. A los 10 minutos me caía de la cama sin poder hacer nada para evitarlo y mi abuelo desaparecía.  ¿Cómo puede ser? si mi abuelo está enterrado en el cementerio. He pensado que era un sueño. O una parálisis. Hasta que lo he visto por la calle.    
13 de NOVIEMBRE
  Hoy, 13 de noviembre, ha aparecido en mi balcón. Luego ha desaparecido y ha vuelto a aparecer en mi cama. Sentado, mirando hacia la ventana. Me he sentado junto a él, pero no me ha dicho nada.
  Hola, me llamo Idaira Navarro y sufro esquizofrenia.
  Ahora sabéis la verdad, quién soy.
  Nada de lo que está escrito es real. 

Nadia Guevara

Premi honorífic

No confíes
Si queréis enteraros de la aburrida vida que tuve yo: Katherine Pérez, os quedaréis con las ganas, porque en esta historia no os contaré mi antigua aburrida vida, sino cómo se transformó en una completa pesadilla.
Yo tuve una buena infancia, era de buena familia y vivíamos en una bonita y grande ciudad (la cual no voy a nombrar). Todo era perfecto: sacaba buenas notas, era guapa, tenía un novio perfecto... Hasta que todo se arruinó…
Todo empezó una tarde de invierno cuando llegué a casa (en concreto el 21 de noviembre). Mis padres estaban en el comedor hablando con un tipo extraño, tenía pinta de ir bebido e iba muy sucio. Eso era habitual, ya que mi madre trabaja en un centro de desintoxicación, solía presentarse gente así en casa, pero este tipo no parecía que viniera a eso. Mis padres me mandaron a mi habitación y yo me quedé en las escaleras escuchando por pura incertidumbre. Hablaban susurrando, pero aun así conseguí entender algo:
―No se lo podemos contar todavía…
― ¿porque no?
―Jamás lo afrontaría
―Os dejo una semana de margen para que se lo contéis o lo haré por las malas.
En ese momento el hombre extraño se levantó y oí como caminaba hacia la salida, que por desgracia estaba detrás de mí, no supe cómo reaccionar estaba como en shock. Mientras él se aproximaba hasta descubrirme. Se quedó plantado delante de mí, mirándome fijamente, me cogió del brazo con rabia y me susurró:
―No vuelvas a hacer esto o tendrás consecuencias.
Abrió la puerta y se marchó. Me incorporé del suelo, adonde había caído y fui al comedor; pero, en cuanto entré, descubrí algo que nunca tendría que haber visto.
TRES DÍAS ANTES:
Como siempre, estaba esperando a mi novio: Arnau, en la puerta de mi clase a que llegará para irnos juntos a casa. Llevaba 10 minutos esperando cuando apareció Richard (el mejor amigo de Arnau) y me contó que a Arnau se lo había llevado la directora en medio de la clase y no había vuelto.
Al día siguiente Arnau no apareció en el instituto, y al siguiente llamé a sus padres para preguntarles por él. Lo único que me respondieron fue:
―Eso a ti no te importa.
Y la llamada finalizó.
Al llegar a casa me enteré de que habían encontrado el cuerpo sin vida de Arnau en la basura del instituto. Me pasé toda la tarde llorando, sin parar de pensar en él, en nosotros, en los momentos bonitos juntos, en que dentro de un mes cumpliríamos 2 años juntos… Fue la peor tarde de mi vida.
21 DE NOVIEMBRE:
¡No podía estar pasando, no podía estar viendo eso! Fue lo primero que pensé cuando descubrí que en el sofá de mi casa se hallaba el cadáver de Arnau. Grité durante segundos, cerrando los ojos, para asegurarme de que esto no era un sueño, pero no fui yo quien quiso parar de gritar, fueron mis padres los que me taparon la boca para que me callara. Claramente les pedí explicaciones entre lágrimas, pero ellos no me respondieron, se limitaron a coger el teléfono y llamar a alguien, pronunciaron las palabras: «TODO LISTO», y cinco segundos más tarde aparecieron cuatro hombres por la puerta que me cogieron en brazos. Yo puse resistencia, pero eran mucho más fuertes que yo. Mis padres se quedaron mirándome, sin moverse, contemplando cómo les gritaba, llorando, intentando que esos hombres me soltaran. Me sacaron a la calle y me taparon la boca para que no pudiera pedir ayuda, qué suerte la suya que no había nadie en la calle. Me metieron en un coche y me desmayé.
Me desperté al oír un disparo, que venía seguido de muchos más. Unos sonaban más cercanos que otros. Se escuchaba el impacto de algunos en la pared de metal de lo que parecía una nave industrial. Intenté levantarme, pero no tenía fuerzas, al cabo de un rato se hizo el silencio y entonces aparecieron los padres de Arnau y me levantaron. Sin explicarme nada, me ayudaron a ir hasta su coche y me llevaron a su casa. Me tumbaron en su sofá y me explicaron que esos hombres fueron los que mataron a Arnau, y que mis padres fueron cómplices. Al principio no me lo creí, pero me enseñaron fotos de esos hombres moviendo el cuerpo de Arnau y de mis padres hablando con ellos con el cadáver delante. Luego me mostraron un audio en el que mis padres mandaban a esos hombres matarme, cuando escuché eso me arrepentí de haberles mostrado todas las muestras de cariño que antes sentía. Me contaron que solo si yo quería podían llevarme a vivir con ellos a otra ciudad, lejos de esa, lejos de ellos. Yo acepté, pero primero les pregunté por qué hacían eso por mí y su respuesta me emocionó:
―No pudimos salvar a Arnau. Con eso viviremos siempre, con la culpa de no poder haber salvado su sonrisa, su amor, su honradez y sobre todo no poder haber protegido a nuestro hijo; pero, si te salvamos a ti, será un poco diferente, tú eras su novia y le querías casi tanto como nosotros, por eso te protegemos, porque de alguna manera es proteger lo que nos queda de Arnau.
Nunca olvidaré esa respuesta, ese final en aquella ciudad, que de una manera o de otra consiguió que rehiciera mi vida.
Hace ya 20 años que pasó toda esa tragedia. Y, por desgracia para ellos, todos los implicados en el asesinato de Arnau murieron en extrañas circunstancias a manos de mi nueva familia, pero los agentes nunca lo descubrieron. Y, aunque ahora deberíamos estar satisfechos con el resultado de esa desgraciada empresa, lo cierto es que todavía no ha terminado. Siempre estará dentro de mí.

    
Lucía Fuentes

Categoria B: 3r i 4t
Primer premi
Migrañas

Sonó la alarma. Edward miró el despertador posado en la mesilla de noche, marcaba las 7:00 a.m. Levantó su pesado cuerpo con calma para dirigirse a su cocina, en busca del café. Nadie puede afrontar un duro día sin un café mañanero, o eso piensa Edward. Y así dio comienzo su ciclo diario y repetitivo, llamado vida. Era 6 de junio.
Edward Burton era un hombre de pocos amigos. No salía desde la primavera pasada cuando, por desgracia, quedó viudo. Era alto, debería de medir alrededor de metro noventa, pese a tener una ligera chepa en su espalda. Su tez era pálida como el papel y sus mejillas estaban chupadas. Siempre lucía una expresión agria y unas grandes ojeras liliáceas, producidas por las continuas migrañas nocturnas que no lo dejaban descansar. Su piel estaba bruscamente dañada por la edad y por mero descuido. Sus ojos rasgados tenían el color de la miel, ese color camaleón que en invierno es marrón y en verano se torna verde, pero sus párpados caídos los ocultaban casi por completo. Sus cejas eran pobladas, a diferencia de su cabeza, que brillaba debido a su falta de pelo. Su cuerpo en sí era escuálido; sus brazos, más largos de lo normal; y sus piernas, al contrario, más cortas. Andaba débil, pese a no ser tan mayor. Vestía de colores oscuros, que resaltaban su piel. Siempre portaba una americana de ante marrón chocolate y, muy a menudo, conjuntada con unos pantalones de pana, camisa color crudo y mocasines, también marrones. Trabajaba de periodista, ya solo le quedaba un año para jubilarse.
Como cada día, compró el periódico en el quiosco de la esquina y cogió el autobús para ir a trabajar. Hacía un mal clima, demasiado viento para su gusto. Al apearse, sintió un ligero escalofrío que recorrió todo su cuerpo, algo no iba bien. Decidió pasar del tema.
Fue un día duro, de mucho papeleo y con alguna que otra discusión en la oficina, nada relevante. Edward recogió sus cosas para marchar. Mientras bajaba las escaleras, un compañero de la oficina, Benjamin Wallace, lo saludó desde la planta baja del edificio.
―¿Lleva usted paraguas, señor Burton?― preguntó el chico.
―¿Por qué debería llevarlo? No llovía cuando vine hacia aquí. ―respondió Edward.
―Vaya, tiene razón, pero ahora sí que llueve. Si quiere, puedo acompañarlo a la estación de bus. ¿No es así como va a casa?
―¿Por qué deberías acompañarme?
―¡Deje de hacer tantas preguntas, me siento como en un interrogatorio! Además, yo sí traje paraguas. ―exclamó con una sonrisa en su rostro.
―Como quieras.
Benjamin abrió su paraguas y le ofreció un hueco a Edward bajo él. Benjamin era un chico muy amable, siempre ayudaba a quien podía, pese a ser muy torpe. A veces entorpecía al resto. Aún es joven, ronda los 20. Un ligero viento se levantó, y giró el paraguas, haciendo que las varillas de este se rompiesen. Por suerte, estaban a unos diez metros de la parada.
―Al final me he mojado de todos modos. ―replicó Edward con el ceño fruncido.
―Pero usted está a tiempo de no empaparse, en cambio a mí me queda camino.
―Me voy yendo ―dijo Edward.
El chico solo se limitó a soltar un «De nada» y marcharse hacia casa.
Pasaron unos cinco minutos hasta que el bus llegó. Edward y las demás personas que lo esperaban subieron. El trayecto del trabajo a casa era de unos 40 minutos. Tras caminar un rato, llegó al número 6, su portal. Ya había caído la noche, su reloj de bolsillo marcaba las 9:37 p.m. No había parado de llover.  El hombre entró a casa abatido. Tuvo, de nuevo, un pequeño escalofrío. Dejó la chaqueta en el perchero y los zapatos en la entrada. Se puso el camisón y cenó un bocadillo de jamón york y queso. Se tomó la pastilla para las migrañas y se acostó.
Edward dormía plácidamente en su mullido colchón de matrimonio, cuando oyó un golpe casi imperceptible, proveniente del recibidor. Edward sabía que algo iba mal. Poco a poco, los golpes se oían más y más cercanos, parecían pisadas. Hasta que se detuvieron. Algo empezó a arañar y golpear la puerta, y esta se abrió. Todos los músculos del cuerpo de Edward se tensaron bruscamente. Sus manos agarraban con fuerza la blanca y fina sábana que lo cubría desde el mentón hasta las puntas de los dedos de los pies. Sus dedos se estremecían. Algo asomó por la única ventana que en la habitación comunicaba con el exterior. Edward vivía en un tercero. Sin percatarse, el hombre, tendido en la cama, notó una tosca y lenta respiración en su nuca que le produjo un pequeño escalofrío. Pensó que serían alucinaciones, provocadas por los fuertes dolores de cabeza que creaban las migrañas, así que intentó relajarse y miró la hora en el reloj que llevaba en la muñeca, marcaba las 12:00 de medianoche. Inesperadamente, algo lo agarró del cuello y cubrió su boca para evitar oír los gritos de auxilio.
Edward se despertó, bañado de un sudor que recorría todo su cuerpo. Sus huesudas manos se aferraban firmemente al colchón. Todo había sido parte de una pesadilla. Alzó su mano para mirar la hora. Eran las 11:59 p.m. Se escuchó un ruido que provenía de la entrada y que iba acercándose. Más tarde, algo arañaba y golpeaba la puerta.
Sara Varon

Segon premi
Tormento infernal

Abrí los ojos después de lo que me pareció una eternidad. Todo estaba oscuro y               terriblemente silencioso. Solo podía escuchar el sonido de mi respiración, el de mi corazón           palpitando desenfrenado dentro de mi cuerpo.
      ¿Qué estaba pasando? ¿Dónde estaba? Y la pregunta que se abría hueco en mi mente como si tuviera vida propia: ¿Cómo había acabado allí? Poco a poco mis ojos comenzaron a adaptarse a la oscuridad que me rodeaba, no conseguía reconocer la habitación donde me encontraba. Vi una especie de claridad que provenía de una de las paredes que se encontraba frente a mí, decidí acercarme para comprobar si desde allí podía orientarme mejor. Apoyé las manos en el suelo para darme impulso, pero cuando mi peso recayó sobre mis piernas mi cuerpo tembló y caí de espaldas al suelo. Un dolor punzante comenzó a subir por mi cuerpo proveniente de mi pierna               derecha. Bajé la vista hacía la zona dolorida pero no podía ver la herida a través de la oscuridad. Mi mano temblorosa se desplazó hasta mi pierna y palpé la zona de la herida cubierta de sangre.
     No entendía nada, mi cabeza era un torbellino de preguntas y mi dolorido cuerpo no               ayudaba a encontrarme mejor. Un dolor de cabeza que no había sentido nunca se instaló   en mi sien, y de repente volvía a verlo todo negro.

     Un grito, seguido de otro y después un fuerte golpe. Me desperté sobresaltada y al ver la                 silueta de una figura corpulenta delante de mí intenté retroceder todo lo que pude. No me acordé de mi herida hasta que estaba en el suelo retorciéndome de dolor por haber               intentado moverme. Oí una risa, que supuse, provenía de la figura parada frente a mí. Me obligué a levantar la mirada, a pesar del miedo. Vi a un hombre alto, corpulento y joven, probablemente de mi edad, que me miraba con un odio irracional en sus ojos que no llegué                 a comprender. El hombre se agachó y me encadenó la pierna herida a la pared. Intenté forcejear, pero el dolor que sentía en mi cuerpo al moverme era demasiado intenso como para librarme de él. Sin decir ni una palabra dio media vuelta y salió de la habitación cerrando la puerta con llave. Está vez dejó la luz encendida y pude analizar la habitación                con claridad. Parecía un sótano, todo estaba lleno de estanterías con cajas cubiertas de polvo que hacían pensar que nadie las había tocado desde hacía mucho tiempo. Seguí vagando por la habitación con la mirada hasta que mis ojos se detuvieron en una esquina, el corazón se me paró por un instante. Sobre una mesa localicé todo tipo de armas y de herramientas, desde pistolas hasta martillos, pero lo que hizo que un escalofrío recorriera mi              cuerpo fue la imagen de una motosierra cubierta por lo que deseaba que no fuera sangre. El miedo invadió mi cuerpo e intenté buscar alguna pista, algo que me ayudará a reconocer el lugar donde me encontraba para intentar escapar, pero no había nada, ni siquiera una ventana.
     Escuché un sonido a los lejos, el ruido de unos pasos que se acercaban a la puerta. Decidí                  que lo mejor era quedarme quieta y no mirar a la persona que entrara a los ojos, no tenía fuerzas para enfrentarme a nadie en ese estado. La puerta se abrió y el hombre de antes                 entró arrastrando algo pesado que dejó caer a mi lado, dio media vuelta sin mirarme y se marchó cerrando la puerta tras él. Giré la cabeza hacía el bulto que había dejado en el suelo, y recé para que mis pensamientos fueran erróneos y no tuviera un cadáver humano a                mi lado. Me quedé unos minutos mirando fijamente la tela que envolvía el cuerpo, paralizada por el miedo. Con un coraje que no sabía que tenía y aguantando las arcadas que me provocaba el hedor que desprendía el cadáver, me acerqué y levanté la tela que lo cubría. Mi vista se desenfocó, un mareo repentino acudió a mí, y las lágrimas invadieron mis                ojos sin poder evitarlo. No podía ser, esto no me podía estar pasando a mí. Michael era la única persona que me quedaba en el mundo, desde que nuestros padres nos abandonaron habíamos conseguido salir adelante juntos, habíamos luchando codo con codo para poder sobrevivir y sin su ayuda no hubiera llegado a vivir una vida decente. Y ahora sin embargo nada de eso importaba, lo único que podía ver era la mirada perdida del cadáver de mi                 hermano que permanecía inmóvil a mi lado. Me había quedado paralizada, mi cerebro no respondía y notaba mi cuerpo entumecido.
     Me pase los dos siguientes días llorando por mi hermano, pero en algún momento eso               cambió. Las lágrimas se agotaron y algo oscuro apareció en mi pecho, algo llamado venganza. No sabía qué iba a hacer ni cómo lo iba a llevar a cabo, solo sabía que quería                   que ese hombre con la mirada llena de odio pagara por lo que le había hecho a Michael. Al llegar el tercer día encerrada en esa habitación, a pesar de mi entumecido y dolorido cuerpo conseguí llegar hasta la esquina donde se encontraba la mesa de armas. La cadena que me sujetaba a la pared era demasiado larga y no me dificultó mucho llegar hasta allí.  Qué fácil hubiera sido coger la pistola y acabar con mi vida en ese momento. Dejando atrás así todo el sufrimiento, el dolor, el hambre y la sed, que hacían que mi cuerpo no se distinguiera mucho del estado en el que se encontraba Michael. Pero desde hacía unas horas ya no sentía nada, mis sentidos habían quedado anulados, ni siquiera podía oler el hedor que desprendía el cadáver putrefacto de Michael. Cogí la motosierra, esa que, como había supuesto el día que llegué a esta habitación, estaba cubierta de sangre. Pero ya no me repugnaba, dudaba de que algo volviera a hacerlo               en toda mi vida después de esos últimos días allí encerrada. Volví al lugar de la habitación donde llevaba sentada cuatro días, y con la motosierra escondida en mi espalda, esperé. Al cabo de unas horas que me parecieron eternas escuché, por segunda vez esos días, el sonido de unos pasos decididos que se aproximaban a la puerta, esta se abrió y el hombre de siempre entró en la habitación. Una sonrisa de verdadero psicópata apareció en sus labios al ver el estado demacrado en el que me encontraba y se ensanchó aún más cuando dirigió su mirada hasta el cuerpo de Michael. Se agachó lentamente, disfrutando de mi sufrimiento, para quedar a mi altura. Cuando abrió la boca para hablar, vi mi oportunidad y encendí la motosierra. Su mano, rápida, intentó arrebatármela antes de que pudiera hacerle daño, pero en cuanto la tuve a mi alcance se la corté de un golpe limpio. El hombre empezó a agonizar, chillando de dolor, y una reconfortante sensación embriagó todo mi cuerpo al ver la sangre chorrear de su miembro amputado. Cuando observé al hombre mutilado caer al suelo me acerqué hasta él, y con la motosierra aún en mi mano, dije en un tono que sonó tan muerto como yo lo estaba por dentro:             ―Tienes suerte de que no me quede nada por lo que vivir, sino esta tortura hubiera sido                  mucho más dolorosa.
     Dicho esto, acerqué la motosierra a su cuello. Poco a poco empecé a rasgar la zona,          hundiendo cada vez más la cuchilla en su cuerpo. Disfruté de sus gritos de dolor y de sus súplicas. En ese momento, cuando los gritos cesaron y el corazón del hombre dejó de latir, comprendí que me había vuelto loca, que algo no iba bien dentro de mí. Me había convertido en una psicópata como el que acababa de matar.  Decidida, volví a acercarme a la mesa de la esquina, y mirado por última vez al cadáver putrefacto de mi hermano y al hombre mutilado a su lado, me acerqué la pistola cargada a la frente. Con la determinación más profunda que había sentido en toda mi vida, apreté el gatillo. Lo volví a ver todo negro, esta vez para siempre.


Laura Martínez Alcocer

Categoria C: Batxillerat
Primer premi
Debíamos sobrevivir

Miré a ambos lados, confirmando que estábamos los siete. Las siete personas capaces de provocar un cambio en la vida de todos. Las únicas siete personas que podían luchar casi sin ser exterminadas. Porque por alguna razón que no logro comprender, cada uno de nosotros tiene una especialidad, pero no sabíamos qué era exactamente hasta que nos reclutaron hará unos dos años. Siete personas sin ninguna relación alguna, provenientes de siete ciudades diferentes de distintos países.
Observé con detalle lo que se extendía ante mí. La capacidad de la que fui dotada me dio el poder de memorizar cada cosa que veo, al mínimo detalle, recordar lo que pasó antes y después de una situación exacta, sin distorsionar un dato de lo sucedido.
—Lena —me llamó un chico a mi derecha, André. —Tenemos que entrar y tenemos que hacerlo ya.
—¿Qué quieres? ¿Romper la pared con tu puño? —intervino Hye desde el punto más alejado a mí. André podía hacerlo, en eso consistía su habilidad, pero… —¿A eso lo llamas discreción? —exacto, en eso mismo estaba pensando.
—No sé a qué esperamos —habló el chico de nuevo.
—Estoy intentando concentrarme —una voz débil hizo que todos nos girásemos a verlo.
Travis, un chico que apenas tenía once años pensaba combatir con nosotros. Era el único que había sobrevivido a un bombardeo que había tenido lugar en Austin, Estados Unidos, porque todos los que residían en esa ciudad aislada eran como nosotros, un peligro para el gobierno. Travis era capaz de teletransportarse, y casi nos hacía quedar obsoletos a su lado. Él debía desconectar la alarma con las codificaciones que le había hecho memorizar después de que yo las consiguiese cuando me tuvieron retenida ahí durante un mes. Recordaba cada una de las conversaciones y testimonios de los presentes en el interior del gran edificio.
Entraríamos por una especie de túnel que conocía como la palma de mi mano. No es que estuviese libre de seguridad, de eso ya se encargarían André y Olivia. Ella era capaz de matar a una persona con solo mirarla y pensarlo, moviendo o estrujando sus órganos, rajándolos, causando un final doloroso. Era una de nuestras mejores armas. Creo que esa es la parte más fácil del plan.
Después tendríamos que subir y ahí era donde la situación comenzaba a complicarse. Nos habíamos vestido expresamente como los trabajadores de ese lugar, pero el reconocimiento facial al que se debía someter, aunque solo fuese uno de nosotros para abrir la puerta, era un trabajo delicado. Pero también habíamos pensado en ello. Bent era capaz de cambiar su aspecto físico aunque tuviese varios inconvenientes. Lo crucial era que no duraba mucho tiempo y lo dejaba fuera de combate después de “convertirse”, debía usar mucha energía para poder llevar a cabo la operación. Con el escáner facial terminado, podríamos pasar tres de los seis restantes, Hye, Gioele y yo, en cuestión de dos segundos.
Una vez dentro debíamos llegar a la recámara y todavía teníamos que pasar una cantidad de obstáculos. Gioele, invisibilidad, ayudaría a Hye a llegar al despacho del gobernador sin ser vistos para convencerlo mediante su poder de persuasión casi hipnótico de que abriese la sala central.
Y ahí entraba yo. Por esa razón llevaba un fusil de asalto, porque debía apañármelas sola para llegar al sitio de control, donde descodificaría el sistema operativo. Solo teníamos diez minutos para cumplir con la misión en el interior del recinto, de los cuales yo necesitaba cinco sin distracción alguna para acabar con la operación.
Estas seis personas, junto a mí, estaban dispuestas a jugarse la vida con tal de liberar a todos los ciudadanos de cada uno de los distritos donde los tenían encarcelados. Nuestro mundo se había convertido en una prisión perpetua, reteniendo a gente en zonas envueltas por muros de cuarenta metros de altura, manteniéndolos sometidos, sin la capacidad de revelarse contra los de arriba. Los que enviaban a sus hijos al frente; los que mataban a los humanos inservibles, según ellos; los que acabaron con sus ganas de vivir.
Pero lo que no sabíamos es que la situación se complicaría considerablemente, acabando con nuestra metodología y organización, derrocando la mera esperanza de que al menos uno de nosotros salga vivo de esta.
Oriana Villegas

Categoria A: 1r i 2n d’ESO
Anglés o francés
Primer premi
Jorney to the past?

A long time or a few years ago it depends on how you look at it.
Hi I'm Alfredo I live in New York, and I'm Youtuber but a few days ago a misfortune happened, in a joke tutorial I did on YouTube something bad happened, it was called 'How to make a time machine'.
It was all normal, he said the materials for the machine. From time, to the fool, but when it was turned on, something very strange happened, the time machine worked! Suddenly I'm transported to a place full of vegetation and ... dinosaurs!
I could not believe it, I had traveled to the past, after a few hours walking there I found a monkey and I became friends with him and his tribe gave me water and a place to sleep.
In the morning I woke up, the commander of the tribe covered my eyes and took me to a place.
Surprise ... In front of me was the statue of freedom full of lianas and covered by half the earth, and at that moment I realized that I was not in the past if not in the future...


Guillem Sánchez Martínez

Categori B: 3r i 4t d’ESO
Primer premi
Everything was dark.

I was in London with my family. We went to celebrate the Carnival in a haunted house. It was at night and we had to enter. The group that came out was crying. We were scared, but we entered. Everything was dark. We did not see anything. We were very scared. It was the first time we entered in a haunted house. We were walking in a straight line. Everything was dark. We did not know what to do. We were worried. Very scared.

Every time we went through a room, a relative of mine disappeared. First my mother. Later, my sister. Then, my father. And when I was alone, I decided to go back to the entrance. I looked back. There was nothing. Everything was dark. There was a wall. There was not the last room. I was scared. I ran. I kept running. None knew what to do. I was afraid. A lot.

I started sweating. A lot. Drops fell on my face. I started running. I did not have the strength. I tried. Until I felt something touched my back. At that moment, I ran faster. Very scared. I kept noticing a finger on my back...

She was my mother. It was time to go to school. I showered. I made my backpack. I also had lunch. And then I left the house. I only had 5 minutes on the way to school.

All was a dream…

Gerard Castillo Hernández

Erick Lobo, Iván Sánchez